Revista de premsa

"Europa ens roba": la premsa 'indepe' adverteix Merkel

Abc destapa al cunyat de Mas i Sostres recrimina a Pedro J. l'entrevista concedida a Rivera mentre el soberanisme il·lumina l'argument definitiu: Catalunya, diuen, és contribuent net de la UE.

6 min
Pablo Planas
Lunes, 23.09.2013 09:33
No per menys previsible resulta més digerible la contemplació del somriure de Gioconda de la cancellera alemanya en la premsa madrilenya i barcelonina. L'aclaparadora victòria de Merkel i el seu reflex en les portades és l'enèsima prova de foc de l'esbiaixat projecte germànic europeu, en què les sobiranies nacionals esclaten sota les cadenes de la panzer-cancellera, així com tota esperança de recuperació econòmica. El rictus rialler d'institutriu sàdica amb què ens colpegen tots, però és que tots, els diaris provoca esgarrifances fins i tot en els esperits més temperats. La gran Alemanya redueix l'actualitat a la categoria de succés irrellevant, fets anecdòtics a l'espera de la propera decisió d'aquesta senyora i les seves obergefreiterde guàrdia. Ni tan sols el maluc del Rei ni les suculentes implicacions en la política local del seu estat de salut esmorteeixen el cop de puny alemany, la constatació que no som ningú i que el nostre futur penja de les decisions de Berlín. Ni tan sols la premsa sobiranista, tan donada a la descripció detallada la hi esborra del seu melic, evita als seus lectors la contemplació en la tapa d'aquesta gràcia de Dürer que després de conquistar Roma es disposa a picar-la.

En el cas de l'Ara i del Punt Avui, la quota alemanya pot semblar una prova que el seu món és d'aquest món, però una vegada ficats en farina es dissipen els senyals d'alarma. Als seus columnistes els importa una figa això de la Merkel i, per una vegada, cal lloar-los el gust. La via catalana cap a l'Estat propi els resulta una idea tan suggeridora que no han trigat ni un cap de setmana a il·luminar l'argument definitiu, la raó total per desarticular tot focus de resistència. "Europa ens roba", han decidit, amb la qual cosa el dilema sobre la permanència o exclusió de Catalunya de la UE queda definitivament resolt. Marta Espasa en l'Ara o Saül Gordillo a El Periódico il·luminen una perspectiva fins ara inèdita: Catalunya és un contribuent net de la Unió que aporta més de 1.000 milions anuals a la comptabilitat de Brussel·les. Amb la qual cosa queda demostrat que no només Espanya aboca les seves àvides arpes sobre les butxaques dels catalans sinó que Europa (aquesta espècie de paradís islàmic que promet una orgia econòmica a canvi de la inmolació per l'austeritat) seria inviable sense la industriositat d'aquest pròsper però amenaçat racó de la península. Així, amb un parell, com en una lletra de Kortatu, l'assemblea de sonats ha decidit primer que demà sol i bon temps i, després, que això d'Europa dista molt de ser un obstacle. No és que hagin comprès el veritable abast de l'activitat de Margallo per internacionalitzar el "conflicte", la providencial tasca del nostre ministre d'Afers exteriors i de Cooperació en l'extensió de la causa independentista, sinó que ja entreveuen un nou desequilibri fiscal mitjançant el qual els funcionaris de Merkel -aquests que es neguen a contestar sempre la mateixa pregunta- no gosaran repudiar Catalunya perquè la pela és la pela, vingui d'on vingui.

Més interessant, però sense aquest punt surrealista per a paladars de proximitat, resulta la versió de l'actualitat de La Vanguardia, que amenitza els seus lectors amb un article de Duran de pàgina sencera i amb una crida en portada. Després de l'alambicada prosa socialcristiana s'amaga una tercera via, la d'un ampli sector de la societat que segons el líder de Unió creu que després de la consulta no s'obre una disjuntiva entre secessió o assimilació sinó un florit ventall de possibilitats. És de suposar que en propers lliuraments es nomenaran i definiran algunes d'aquestes alternatives. I el que és Duran per al degà comtal, suposa Zapatero per El Mundo, que dedica també una pàgina a les reflexions de l'ex president, el fons de l'armari teòric del qual és més limitat que el de Duran, per la qual cosa es limita a donar una sola solució o el que sigui que suposi una reforma de la Constitució. En aquest àmbit de les idees, per dir-ho d'alguna manera, destaca en els últims dies El País. Dissabte, Muñoz Molina demanava torn a l'acadèmia de premsa "Brunete mediàtica" amb una altra pàgina per enriure-se'n dels encadenats per participar en una ximpleria, inquietant i tal, però ximpleria al cap i a la fi. En l'edició d'avui, Manuel Cruz (un altre catedràtic de la Universitat de Barcelona que no és "un dels nostres") reflexiona sobre el "seguidisme" dels partits d'esquerra respecte al nacionalisme i analitza en clau crítica els "paranys per a óssos" de la política catalana.

El Mundo, per la seva banda, no s'acaba en l'aquest article de Zapatero. Sostres dissecciona l'entrevista que un dia abans va concedir el diari madrileny a Albert Rivera i conclou: "Falta qualitat. I aquest noi, Rivera, quan li lleves el bombo de Manolo, és un més". En aixó de l'articulisme polític té plaça fixa a l' Abc Esperanza Aguirre, que avui il·lustra els seus lectors sobre la impossibilitat ontològica del dret a decidir amb el recurs del taxista. Que què és això? Doncs és això d'arribar a Sarajevo, parlar amb un taxista (en aquest cas una catalana sobiranista) i marcar-se un text de sis-centes paraules, o així.

Respecte a les "notícies", tots es fan ressò que Junqueras permetrà que els catalans tinguin doble nacionalitat; El Pais alerta que el PP prepara una visita de Rajoy a Catalunya; El Mundo desvetlla que Trias té una assignatura nova per als nens nois de Barcelona i l'Abc es fica amb el cunyat de Mas per fer negocis amb la Generalitat. Tardor i déjà vu.