La paradoxa Forcades

8 min
Viernes, 27.03.2015 08:33

Fa poc vam assistir, a l’Auditori Blanquerna de Barcelona, a la presentació del llibre “Els Usurpadors”, de Susan George (una de les principals teoritzadores del moviment antiglobalització, i autora del famós “Informe Lugano”), editat per Icària Editorial, i en què hom adverteix –sota el subtítol de “Com les empreses transnacionals prenen el poder”– dels greus riscos que, per als drets de la ciutadania europea, representa la negociació del TTIP (sigles anglosaxones del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions) entre la Unió Europea i els Estats Units. A l'acte, i al costat de la famosa activista francesa d’origen nord-americà, participava també la monja benedictina i fundadora del moviment independentista “Procés Constituent” Teresa Forcades.

Els estats teòricament sobirans estan sotmesos a una fosca trama d'interessos econòmics que superen àmpliament els límits de llurs febles fronteres

Durant la seva intervenció, la Susan George va exposar diversos exemples de com les grans empreses transnacionals estan ja, gràcies a la protecció jurídica que els concedeixen tractats internacionals de lliure comerç semblants a l'ara negociat amb la UE, imposant les seves abusives condicions en matèria social o mediambiental a diversos estats del món. La manera en què, per exemple, les grans petrolieres han aconseguit obtenir judicialment indemnitzacions milionàries d'Equador o de Canadà pel fet de no permetre-se'ls la perforació en zones declarades reserves naturals o la utilització de procediments d'especial perillositat mediambiental com el fracking; o com les tabaqueres han pogut imposar els seus criteris enfront de les legislacions estatals de països com ara Namíbia (i litigat, per la mateixa raó, amb d’altres com Austràlia) respecte a la publicitat en els paquets de tabac; com han pogut imposar a Eslovàquia la total privatització de la seva atenció sanitària pública, o com han arribat fins i tot a demandar l’Egipte pel fet d’haver volgut prendre una mesura de legislació interna tan elemental com la d'apujar-hi el Salari Mínim Interprofessional.

D'una manera clara i didàctica, l'autora (que és doctora en Ciències Polítiques, i presidenta d'honor de l'organització ATTAC - França) va argumentar que regulacions com el TTIP o el NAFTA (tractat de lliure comerç entri USA, Canadà i Mèxic) signifiquen atorgar un poder de veto gairebé universal a les grans multinacionals sobre qualsevol llei aprovada democràticament pels parlaments nacionals i que, a elles, no els agradi o no els beneficiï prou. I que, comptat i debatut, signifiquen el final del concepte mateix de la sobirania popular, i la submissió definitiva dels estats i del poder polític al poder immens, i sense cap tipus de control, de les grans empreses capitalistes. El triomf sense pal·liatius del 1% de la població mundial, que controla el 90% de tots els recursos, sobre el 99% restant de l'espècie humana.

Finalitzada la primera exposició de la politòloga –no sense abans demanar a tots els assistents el suport a la campanya pública d'oposició al TTIP, articulada entorn de la pàgina https://stop-ttip.org/–, va intervenir-hi també la Teresa Forcades, reforçant i complementant les argumentacions amb dades extretes d'un dels camps que ella més domina, el de la indústria farmacèutica. I, tot aprofitant que l’Ebre passa pel Pilar, va recordar també en diverses ocasions que, a Catalunya, “estem lluitant en l'actualitat per la nostra independència” (encara que sense especificar, és clar, quants són els catalans que hi estan suposadament “lluitant”, ni contra qui, ni per què raó). “Si les grans companyies obtenen tant de control sobre les legislacions nacionals, i si arriben a tenir tant de poder sobre Catalunya –va venir en resum a dir–, quina classe d'independència, quina classe de sobirania serà la que tindrem?”

Això, curiosament, em va portar a la memòria unes clarificadores declaracions d'Artur Mas realitzades cap a finals de 2012 o principis de 2013, és a dir, en els mesos encara inicials de l'actual “procés sobiranista” que vivim a Catalunya. Per aquelles dates, el President –no sé si tots ho recordem– parlava ja a tota hora de la necessitat que Catalunya s’hi dotés de “un Estat propi”, però evitava encara amb molta cura de pronunciar la màgica paraula “independència”. I, davant l'espontània pregunta en aquest sentit –i no sense un cert to de retret– d'un assistent a un dels molts actes de caràcter independentista als quals, aleshores, ja s’hi prodigava, Mas va contestar –crec que en un irrepetible i involuntari acte d'honradesa– que això era perquè “ara per ara, al món, d’estats independents ja no n’hi han”.

Probablement el President no va voler dir del tot allò que va dir, però el cert és que la va encertar plenament en el diagnòstic. Hores d’ara, els estats teòricament sobirans estan sotmesos a una fosca trama d'interessos econòmics que superen àmpliament els límits de llurs febles fronteres. Hi estan sotmesos a una xarxa de poder que es teixeix entre Wall Street, el Pentàgon, la borsa de Frankfurt, el Banc Mundial, el FMI, el Banc Central Europeu, i –per damunt i per darrere de tots ells– el petit nombre de grans fortunes que controlen i dirigeixen l'actual capitalisme financer globalitzat.

Ens resistim a acceptar que esquerra i nacionalisme siguin termes que puguin fer-se servir plegats en una mateixa frase

I aquesta, avui, és la gran paradoxa a la qual s'enfronta bona part de l'esquerra d'aquest país. És la paradoxa de les Forcades i els Oliveres, de les Camats i dels Nuets, de les Ubasarts i de les Rilovas (i no incloc a les Roviras ni als Junqueras perquè ERC, avui, està més lluny que mai de ser un autèntic partit d'esquerres, tal com demostren amb els seus sinistres homenatges a pistolers feixistes morts en els anys trenta, com els germans Badia): la paradoxa de pensar que, tot dividint les classes treballadores –trossejant-les amb noves fronteres administratives, enfrontant-les pel seu sentiment de pertinença a una o una altra comunitat, per la seva adscripció a un o un altre territori, o per la seva identificació amb una o una altra bandera–, es poden defensar millor els drets d'aquestes mateixes classes treballadores enfront dels seus veritables i poderosos enemics. Enemics que no són, ni poden ser, els treballadors i treballadores del poble del costat, ni del barri del costat, ni del pis del costat; sinó aquells que els fan fora de la feina, els qui els roben l'educació o la sanitat, i els qui s’hi beneficien de les seves desgràcies. Enemics que viuen, per descomptat, en barris elegants, senyorials, i primorosament urbanitzats. Com ara el propi president Mas.

Enemics que són –i això ho sap molt bé la germana Forcades–, executius i accionistes de multinacionals com ara Novartis, Nestlé o Monsanto. Enemics que cobren altíssims sous del FMI, del Banc Mundial o del Banc Central Europeu. Enemics que parlen de tu a tu als governs, que tenen més poder i mouen més recursos que molts països, i als quals interessa clarament tenir, com a interlocutors, estats cada vegada més petits, més febles, més depenents i més espantats. Enemics als quals va beneficiar –i que molt probablement van propiciar– la fragmentació i enfonsament d'estats com per exemple la república federal de Iugoslàvia (que havia estat, durant molts anys, un model de convivència, i referent del Moviment dels Països No Alineats durant tota la Guerra Freda), i la destrucció fins als seus mateixos fonaments de països que havien sigut independents, orgullosos i forts, com Líbia, Síria o l'Iraq. Enemics als quals, hores d’ara, inquieta la victòria de Syriza a Grècia, però que es freguen les mans veient com les energies generades pel moviment dels Indignats i el 15-M desapareixen virtualment a Catalunya i s'afebleixen o es frenen en el conjunt d'Espanya, arrossegades pel tsunami identitari i els sofismes de les balances fiscals. Enemics que tenen, a Espanya i a Catalunya, als patriotes Mas i Junqueras –a més, és clar, de l’inepte Rajoy– com els seus millors i més fidels aliats.

Aquesta és la paradoxa per la qual alguns ens resistim a acceptar que esquerra i nacionalisme siguin termes que puguin fer-se servir plegats en una mateixa frase. I per la qual considerem que, davant d'un capitalisme avui tan desfermat com globalitzat, no hi cap una altra resposta que la unitat sense fissures de les classes treballadores, per sobre de llengües, religions, cultures o fronteres.

Artículos anteriores
¿Quién es... Jordi Cuevas Gemar?
Jordi Cuevas

Licenciado en derecho e historia. Empleado público y ex profesor de secundaria (afectado por los recortes). Militante de Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) y del PSUC-viu desde la fundación de ambas organizaciones. Miembro del Comité Central del PSUC-viu. Ex coordinador local de EUiA de Sant Andreu, presidente de la Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu Nord Tramuntana, y vocal de la Junta Directiva de Alternativa Ciudadana Progresista (ACP).

Comentar