Espavilat tot aquell que s'ho llegeixi (espero)

10 min
Lunes, 13.04.2015 08:25
0 || $newsData['author'] != '' || $newsData['comments'] != "0"){ //CATEGORY, DATE AND COMMENTS NUMBER ?>

Acaba de sortir a la venda el meu darrer llibre, ¿Los españoles son de Marte y los catalanes de Venus?(Península). M’agradaria que se’l llegís tanta gent com es pugui. No és tant per vendre (es cobra molt poc per aquestes coses) com per convencer. De què? Home, molts de vostès em sembla que ja em coneixen…per si de cas, els copio aquí el pròleg del llibre, que jo crec que s’explica sol. Bona lectura. Moltes mercès i molts petons.

ESPAVILAT TOT AQUELL QUE S’HO LLEGEIXI (ESPERO)

Estan vostès una mica farts que de cop i volta surtin com bolets tants llibres sobre Catalunya? En confiança: jo també. Fins i tot diria que n’estic més farta que ningú, si més no que la majoria. Perquè jo fa molta més estona que me n’afarto. Vaig començar a afartar-me’n molt abans.

S’escau que sovint m’afarto de ser catalana… i espanyola. Que més m’estimaria haver nascut a Oslo, a Benarés o fins i tot a Cuenca

S’escau que sovint m’afarto de ser catalana… i espanyola. Que més m’estimaria haver nascut a Oslo, a Benarés o fins i tot a Cuenca. Recordo haver llegit l’article d’una escriptora madrilenya on evocava el moment de la seva infantesa que va veure nenes catalanes per primer cop. I ella deia que aquestes nenes li feien enveja perquè tenien una altra llengua sencera per a elles soles…

Sempre em va fer l’efecte que estava una mica “arregladet” el tal comentari (escrit en un d’aquells moments, no tan estranys, que a l’Espanya políticament correcta tocar adreçar picades d’ullet i moixaines als catalans, fer-nos un xic la pilota…). Però estic segura que contenia una part de veritat que jo entenc, i tant com l’entenc…I si jo et dic, estimada amiga, que a mi m’ha arribat a passar el contrari? Que em feien enveja aquells que van néixer amb una sola llengua i un sol món a defensar? Aquells que podien riure’s de les nacions i les tribus perquè aquestes coses, quan no fan mal, ni te n’adones que les tens? Com els bronquis, com el pàncrees?

Mirin vostès, aquest llibre meu està enormement treballat. Treballadíssim. He entrevistat una pila de gent. He escoltat molt. He pensat i –espero- he fet pensar molt.

Però sobretot, sobretot, aquest llibre és molt sentit. Car sorgeix del no poder-me permetre deseixir-me emocionalment d’aquest debat, d’aquest problema, com ja ho crec que m’agradaria. Sorgeix d’una esquerda que va ser primer interior, després més exterior i finalment una ferida oberta a crits.

Jo amb aquest llibre m’he proposat dues coses:

a) Explicar que tenim un problema, que jo vull que aquest problema s’arregli i que conec molta gent que vol això mateix. Que vol tranquil.litat, bons aliments i seny.

b) Explicar que tenim un problema de tal manera que qui em llegeixi no pugui fer un gran badall i girar-se cap al llit. Els prometo que aquest llibre és de tot menys avorrit. Perquè jo no ho sóc pas. I perquè estic tan cansada d’avorrir-me amb aquesta històrua, que he fet mans i mànigues per a explicar-la absolutament d’una altra manera. Com no se sol explicar. Potser és per això que en general no s’entén res?

I si ho començo a explicar com una historieta? O com una parábola? Mirin, ara mateix els copiaré aquí un petit fragment d’un relat de ficció que vaig escriure ja fa un cert temps, d’amagat de tothom. És rigorosament inèdit. La protagonista de la meva història és una periodista madrilenya que treballa als serveis de comunicació de la presidència del govern d’Espanya. I que un dia tot sortint d’una roda de premsa del president, de la qual, per raons que no vénen al cas, ella, la Paula, no n’ha fet gaire cabal, va i li passa això:

En sortir de treballar va fer via com sempre cap a l’aparcament de la Facultat d’Estadístiques. Allà va ensopegar amb una periodista de Barcelona, habitual a la Moncloa, que havia assistit a la roda de premsa de la tarda (de la qual la Paula no es va ocupar i gairebé ni es va assabentar, tenia altra feina) i que ara mirava d’aturar un taxi per a tornar a Madrid. Però no en passava cap. La Paula es va oferir a baixar-la amb el seu cotxe.

-M’ha estranyat molt de no veure’t quan el president del govern ha fet el seu al.lucinant anunci…-va comentar aquesta periodista de bursada, abans fins i tot de cordar-se el cinturó de seguretat.
Un al.ucinant anunci?, es va esgarrifar la Paula. Per saber quin anunci era aquest que el president havia fet, just després de reunir-se amb el Català, s’hauria deixat tallar un pit. Però per descomptat se’ls deixaria tallar tots dos abans de preguntar-ho. Va optar aleshores per fer l’únic que es pot fer en un cas així: embragar el cotxe, posar cara de póquer i confiar en l’afany exhibicionista dels millor informats que tu. Al cap i a la fi, per presumir d’allò que se sap, cal esbombar-ho.
-Quan el president ha començat a parlar jo no m’ho podia creure, Paula, de debò…tu creus que tot això ho diu seriosament?
-Pel que jo sé, el president tot ho diu seriosament…
-Però és que això…això és molt fort! I perquè ho digui jo, que sóc catalana…
La ja esmentada periodista de Barcelona semblava tan atabalada, i alhora tan incapaç d’especificar per què, que la Paula va sospesar la possibilitat d’aparcar els seus escrúpols professionals i estirar-li més obertament la llengua.
-Ho has comentat amb els altres periodistes? –va demanar en un últim intent de ser subtil- Ells es mostren tan…reacis com tu?
-Dona…està clar que ningú no s’esperava això. Ningú no s’esperava que el president sortís i anunciés que convocarà un referèndum perquè tots els espanyols votin…si volen que Catalunya i el País Basc segueixin formant part d’Espanya! Ens ha ben cardat!
La dada li va arribar a la Paula quan ja sortien amb el cotxe del complex de Moncloa. Una mica més i es menja un autobús que passava.
-Però mira per on vas! –la va renyar la de Barcelona, per tornat tot seguit al carril principal de la seva queixa- Un referèndum perquè tots els espanyols decideixin si volen continuar carregant amb la nostra “eterna disparitat enfadosa” o si s’estimen més oblidar-se de nosaltres d’una puta vegada! I que ja ens ho farem, pagant-nos el nostre exèrcit, la nostra seguretat social i el nostre servei de correus! I que si mai se’ns acut tornar a treure el nas a Madrid, que sigui amb el passaport a la boca…sempre que ens vulguin a la UE, que si no, encara ens haurem de treure un visat! Com si vinguéssim de Nigèria!
Ella xericava cada vegada més fort i a la Paula això li feia el mateix efecte que el primer cop que va veure a la tele caure a plom les Torres Bessones de Nova York. Aquell dia també va pensar que les imatges eren molt bones però que evidentment havia de ser un muntatge. Ella era conscient que els periodistes a Madrid acostumen a fer la feina amb un índex d’alcohol a la sang força més alt que el màxim permès per a conduir. Aquesta era de Barcelona, però duia a Madrid temps més que suficient per a haver-se aclimatat.
-Paula, deixa’m dir-te que això supera àmpliament l’arrissada del referèndum de l’OTAN i fins el de la succesió de Franco…això és l’hòstia! Quina mala llet que té aquest president, sembla mentida. I jo que el considerava un bon paio…Doncs ens ha ben rebregat…
-A qui? –es va interessar la Paula.
-Com, que a qui?! Escolta tu, encara seràs una de les friquis que pensen votar que no –li va engaltar amb brusca alarma- Que potser ja no ens comptes als catalans com a espanyols? Ja tant te fot què ens passa?!
-Però, què vols que us passi? –mirava la Paula d’assossegar-la i de calmar-la- Ésser independents, tenir un país per a vosaltres sols…no era el que volíeu?
La periodista de Barcelona la va mirar enfurida:
-Jo, no! Jo no ho vull! I la majoria dels catalans que jo conec, tampoc!
-Ostres- va asimilar la Paula amb cert astorament aquesta resposta- Però llavors, quin problema hi ha amb el referèndum? Es vota que no, i aquí pau i després glòria…
S’hi coneix que hi havia alguna cosa essencial que la Paula estava trigant molt a copsar; i això, a la de Barcelona, la treia de polleguera.
-Si aquest referèndum es fes només a Catalunya jo no patiria gens, Paula…Seria un joc de criatures…El que em fa patir és que això es posi a votació a tota Espanya…Precisament ara que n’estan fins al capdamunt de nosaltres…Precisament ara!
Els seus xiuxius havien anat agafant una tal embranzida d’angoixa que la Paula va experimentar una imprevista punxada de compassió.
-Perquè un senyor que viu a Cornellà, però ell o els seus pares van néixer a Córdoba, sempre tindrà a on anar…Sempre por tornar i demanar asil, suposo…Però si ets català, català i prou…cap a on guilles? Als Alts del Golan?! Em diuen que ja hi ha gent col.lapsant el pont aeri i l’AVE, travessant els Monegros en cotxe i si molt convé l’Ebre en pastera…Ja ho veuràs, en unes hores serà l’èxode…
D’alguna manera la Paula va acabar intuïnt que allò era com la caiguda de la segona Torre Bessona de Nova York, que va fer incomparablement més por que la primera. Perquè que la primera Torre caigués era un deliri, era un fet que no podia esdevenir; mentre que la segona Torre es va esfondrar en un món ja conscient que i tant que allò era possible. En pocs minuts el món s’havia tornat incomparablement més vell.

Perquè la realitat no superi la ficció…em segueixes, si us plau? Segueixes llegint?

Artículos anteriores