Varoufakis i l'Espanya ens roba

10 min
Viernes, 10.04.2015 08:27

Més enllà del seu port de culturista, del seu gust per posar, de la camisa per fora i de la seva bufanda Burberry, Yanis Varoufakis, el ministre de finances del govern de Syryza, o sigui, del Podemos o EUiA grec, és també un economista amb una trajectòria acadèmica dilatada i amb una visió molt particular de les raons de la crisi de l’euro. Llegim al seu llibre The global Minotaur:

Segons Varoufakis, la desintegració de l’euro serà fruit precisament de la negativa dels països amb superàvit d’instrumentar un mecanisme de reciclatge dels seus superàvits

"Un cop un grup de regions econòmiques creen una unió monetària, cal alguna cosa més per mitigar les tensions causades pels desequilibris en els fluxos comercials i de capitals –un mecanisme per reciclar el superàvits de les regions amb superàvit (p.ex. Londres o Califòrnia) cap a les regions deficitàries (p.ex Gal·les o Delaware). Aquest mecanisme pot prendre la forma de transferències (pagar subsidis d’atur a Yorkshire amb els impostos recaptats a Sussex). O, i això és molt més desitjable per ambdues regions, mitjançant inversions productives i rendibles a les regions deficitàries....".

De fet, segons Varoufakis, la desintegració de l’euro serà fruit precisament de la negativa dels països amb superàvit, els dels Nord de la zona euro amb Alemanya al capdavant, d’instrumentar un mecanisme de reciclatge dels seus superàvits. En suma, segons aquesta visió, la transferència de recursos cap a Grècia és també en interès de països com Alemanya, si realment volen mantenir els seus superàvits i la unió monetària.

Fent un petit excurs, sospitem que l’oposició dels països del Nord a tal mecanisme de reciclatge es trobava darrera d’una proposta del professor Garicano a El dilema de España: intentar atreure tants jubilats del Nord d’Europa com fos possible amb mesures com la supressió de l’IRPF pels majors de 65 anys i de l’impost de successions, l’encaminament de la formació de joves aturats cap a serveis com la infermeria i la millora general en idiomes. Una manera ràpida i barata, a manca de mecanismes més o menys institucionalitzats (i no creiem que els saldos del sistema Target-2 hagin de tenir aquest paper), de captar diners del Nord per pal·liar el dèficit de la nostra balança per compte corrent, amb una acusada tendència cap als números vermells, en particular en períodes expansius.

Sigui com sigui, el que volíem destacar és que el marc conceptual de Varoufakis pot traslladar-se fàcilment al que va ser l’àrea de la pesseta, o sigui, Espanya, naturalment sense oblidar que Espanya dista de ser una economia tancada (té una taxa de cobertura al voltant del 90% del seu PIB). En particular servirà per analitzar des d’una perspectiva alternativa l’assumpte de les transferències fiscals entre Catalunya i la resta d’Espanya, el que per aquí alguns anomenen dèficit fiscal, ja saben, l’”Espanya ens roba” i el número-fetitxe: 16.000 milions.

La qüestió nuclear en aquest punt la conforma el fet que les relacions econòmiques de Catalunya amb la resta d’Espanya i amb la resta del món prenen moltes formes i que les transferències fiscals són un component d’elles. Això seria molt transparent si disposéssim de la balança de pagaments catalana, que justament capturaria totes aquestes relacions. Malauradament no ens consta la seva elaboració. I sorprèn, doncs aportaria molta llum al debat i, sobretot, el centraria, ja que és una mica ingenu demanar la supressió de les transferències fiscals sense sospesar les conseqüències sobre el conjunt de la balança de pagaments catalana. Ho podríem comparar amb jugar al mikado: no es pot remoure el bastonet blau i esperar que la resta es quedi com està. Fins i tot a vegades es provoca un terrabastall.

Sabem, no obstant, força coses sobre la balança de pagaments catalana. Per exemple: la balança comercial és deficitària amb la resta del món (8.269 milions d’euros el 2013) i presenta un fort superàvit amb la resta d’Espanya (18.620 milions). Val la pena aturar-se breument en aquesta dada. És ben cert que les vendes de productes catalans a la resta del món, 58.359 milions, superen amb escreix les vendes a la resta d’Espanya, 44.091 milions, però malgrat tot el superàvit, els diners, es fan amb la resta d’Espanya. Això ens porta a la paradoxa Cabré, també anomenada de la modèstia infinita. Escrivia fa poc el Sr. Cabré que els catalans som millors que la resta d’espanyols. Admetem-ho com hipòtesi: És veritat. Som millors. Els catalans som millors. Som millors. D’acord? D’acord. De fet, som tan bons que produïm una tal quantitat de coses... L’únic que no quadra en aquest relat és que si som tan bons, ni suprimint les transferències fiscals la nostra demanda interna podria absorbir la nostra producció i per això ens en hem d’anar a fer diners a aquest país que treu una cabra i militars a passejar la seva diada nacional. Té el Sr. Cabré alguna explicació?

Reprenem la balança de pagaments. Podem suposar que la balança de serveis catalana reflectirà un superàvit, donat el potencial turístic. Per altra part, les transferències fiscals cap a la resta d’Espanya, a fi de construir la balança de pagaments catalana, caldria mesurar-les, entenem, segons el mètode del flux monetari sense neutralització del dèficit públic, car el finançament del dèficit públic, en la part que fos directament o indirecta atribuïble a l’exterior, quedaria capturat a la balança financera, on també hi trobaríem la part corresponent de la posició del Banc d’Espanya envers l’Eurosistema, font última del finançament d’una part considerable de les emissions de deute nou.

En un escenari d’independència, caldria considerar que societats que ara produeixen i distribueixen des de Catalunya per tota Espanya haurien de crear filials o establiments permanents a Espanya

Quedaria molta feina pendent per completar la balança de pagaments, per exemple calcular els fluxos estalvi-inversió. No obstant, basant-nos en el que hem anat compilant podríem concloure, de manera intuïtiva i provisional, que les transferències fiscals han estat el nucli del mecanisme de reciclatge del superàvit per compte corrent amb la resta d’Espanya. I precisem: No afirmem ni que el superàvit només es pugui reciclar així ni que s’hagi de reciclar així. Ni tan sols que sigui el més eficient o equitatiu. Hi ha altres formes, com préstecs, inversions o contractes de la Generalitat a empreses radicades fora de Catalunya (amb permís de la legislació sobre contractes públics). Ara bé, és molt ingenu pretendre obtenir de manera recurrent superàvits amb un soci comercial, especialment si també és deficitari amb la resta del món, i alhora voler suprimir, que no reformar, sense plantejar una alternativa, el mecanisme existent de reciclatge/finançament d’aquest superàvit.

Una precisió metodològica abans de concloure. La balança de pagaments catalana s’hauria d’elaborar sempre des de l’status quo: la unitat espanyola. Per analitzar l’impacte de la independència en caldria una altra, elaborada sota altres hipòtesis, per exemple un banc central català, dins o fora de l’Eurosistema (un banc central de veritat, no l’entranyable pirata de festa d’aniversari de nens que el President Mas volia preparar). Ho diem perquè no s’hauria de repetir l’error, més o menys interessat, comès amb les balances fiscals: extrapolar el resultat obtingut a partir de la situació actual, el fetitxe dels 16.000 milions, a un escenari d’independència. Per exemple, en aquest escenari, fins i tot en la millor de les conjuntures, caldria considerar que societats que ara produeixen i distribueixen des de Catalunya per tota Espanya haurien de crear filials o establiments permanents a Espanya. Com a conseqüència i en funció dels preus de transferència, una bona part del marge es desplaçaria i, per tant, tributaria a Espanya (això sense comptar les empreses estrangeres que relocalitzarien la seva plataforma logística pel mercat espanyol: llavors la transferència de base imposable seria total). Evidentment caldria aplicar aquest raonament als fluxos des d’Espanya a Catalunya.

Acabem. Si la discussió sobre les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d’Espanya passa de gravitar sobre un component, per important que sigui, les transferències fiscals interregionals, a fer-ho sobre el tot, el conjunt de la balança de pagaments catalana, s’assoliran dos objectius polítics. En primer lloc, s’abandonaria d’una vegada per totes el discurs moralitzant basat en contraposar la Catalunya productiva i solidària amb l’Espanya parasitària, puix es posaria sobre la taula la interdependència, els interessos catalans, que també existeixen. Esdevindria molt menys acceptable que algú a Catalunya es permetés de tractar els problemes dels nostres compatriotes com part de la intel·ligència alemanya tracta els dels grecs: com si la cosa no anés amb ells.

En segon lloc, podrem començar a discutir quin hauria de ser el mecanisme de reciclatge dels superàvits comercials catalans, naturalment considerant els seus dèficits amb la resta del món, tant pel que fa al seu volum com pel que fa als seus instruments, o sigui, fins a quin punt part de les transferències fiscals haurien de ser substituïdes per altres mecanismes que permetessin a la Generalitat de retenir la propietat i/o la gestió dels fons que es destinaran a la resta d’Espanya.

Li ho deurem a Varoufakis.

Artículos anteriores
¿Quién es... Jordi Carrillo?
Títol de la imatge

Tarraconense, licenciado en Administración y Dirección de Empresas y en Derecho por la Universidad Rovira Virgili. Reside en Alemania.

Comentar