'Sufre, mamón'

3 min
Martes, 26.05.2015 16:23

Se’n recorden dels Hombres G? Com oblidar aquell cim de la cançó protesta. La tràgica història d’aquell pobre noi del lumpen?, bandejat per la seva xicota, que "al fin se fue con un niño pijo..con un Ford Fiesta blanco…¡y un jersey amarillo!". Fart d’injustícia social li socarrima el jersei. Però el malparit del pijo va i se'n compra "cinco o seis". Així arriba el desnonat amorós a la desesperació, a una justificada radicalitat extrema: a fer retorçar-se el seu rival entre pols pica-pica, pols de sidral. Au.

A un etarra li sembla la cosa més natural mantenir una visió del món com si encara fóssim al bell mig de la Revolució Industrial i fulminar per pijo o per feixista qualsevol que pensi diferent d’ell. Com no s’haurien de sentir còmodes amb Podemos?

A aquest nivell van arribar a estar alguns dels darrers missatges de Podemos abans de les eleccions.

Que consti que jo amb 15 anys era fan dels Hombres G i que encara avui se m’esveren les papallonetes de la nostàlgia quan els sento. Cony, però mai no els hauria votat per a res més compromès que per animar allò que abans en deien un guateque.

I tanmateix fa tot l’efecte que aquest discurs enamora els presos d’ETA. Hi ha qui va arribar a dir, segons explicava el Fernando Lázaro a El Mundo, que "a ver si toda la peña vota al Coletas, que estos son como nosotros, pero en españoles". La cosa va tenir el seu impacte, tant que ambdós col.lectius es van afanyar a tirar aigua al vi, a procurar refredar públicament el tema, que molts percebien com un disbarat polític de dimensions astoradores.

Doncs que consti tambe que jo, el disbarat, no el veig per enlloc. Trobo tot això d’una lògica cartesiana. Per què? Doncs bàsicament per dos motius:

a) La crisi del bipartidisme no ha estat exactament una bona notícia per als presos d’ETA, que comencen a adonar-se que el tema d’arreglar el seu tema pactant amb el govern de torn pot quedar donant voltes i voltes i voltes als llimbs com una sonda espaial perduda. Per treure etarres de la presó estan ara el PP o el PSOE.

b) D’altra banda, si algú s’hagués molestat a llegir atentament la literatura de consum intern d’ETA dels últims trenta anys hauria pogut comprovar que la seva veritable essència, el color del seu cor, el timbre de la seva ànima, no era nacionalista basc o ho era molt poc, en la mesura justa per anar tirant de veta. La clau de la seva cultura era i segueix essent un marxisme-leninisme atroç, una cosa tronadíssima, aberrantment intacta, blindada per la clandestinitat i la il.legalitat de tota possible evolució. A un etarra li sembla la cosa més natural mantenir una visió del món com si encara fóssim al bell mig de la Revolució Industrial i fulminar per pijo o per feixista qualsevol que pensi diferent d’ell. Com no s’haurien de sentir còmodes amb Podemos?

Arriba l’atac de las chicas cocodrilo, perdó, dels pijogudaris?

Artículos anteriores
¿Quién es... Anna Grau?
Anna Grau
Periodista y escritora. Ha sido delegada de 'Avui' en Madrid, corresponsal de 'Abc' en Nueva York y ha sido o es colaboradora de TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, COM Ràdio, RNE, TVE, Telecinco, Antena 3, 13 TV y Televisión de Castilla-La Mancha. Actualmente firma desde Madrid en 'Abc' y en el digital 'Cuarto Poder'. Es autora de tres novelas y del ensayo 'De cómo la CIA eliminó a Carrero Blanco y nos metió en Irak' (Destino, 2011).