L'ull cosmològic

'Hipócrates' o la destrucció de la sanitat pública

Som davant d'una pel·lícula que, més enllà dels seus valors fílmics, hem d'apreciar per la seva ferma voluntat de denúncia d'una realitat que està succeint davant els nostres ulls.

6 min
Juan Pérez
Lunes, 8.06.2015 18:48

Títol original:: Hippocrate aka
Any: 2014
Durada: 102 min.
País: França
Director: Thomas Lilti
Guió: Pierre Chosson, Baya Kasmi, Julien Lilti, Thomas Lilti
Música: Jérôme Bensoussan, Nicolas Weil
Fotografia: Nicolas Gaurin
Repartiment: Vincent Lacoste, Reda Kateb, Félix Moati, Jacques Gamblin, Marianne Denicourt, Carole Franck, Philippe Rebbot

A Alfons Quintà, en agraïment pels seus indesmaiables esforços en pro de la sanitat pública i la denúncia de la conxorxa privatitzadora del Gens Honorable President Mas i Gabarró.

Som davant d'una pel·lícula que, més enllà dels seus valors fílmics, hem d'apreciar per la seva ferma voluntat de denúncia d'una realitat que està succeint davant els nostres ulls sense que acabem de copsar-ne veritablement els seus efectes perversos i poc menys que irreparables i deleteris per a la continuïtat d'allò que entenem com a "estat del benestar", un concepte que a cada legislatura que passa va perdent realitat a cabassos. La pel·lícula és modesta en els seus plantejaments, però molt honesta i, sobretot, molt efectiva pel que fa als seus objectius: explicar una història que permeti a l'espectador fer-se una idea acurada d'allò que ha esdevingut la sanitat pública en mans d'uns polítics ineptes i facilitadors dels negocis privats per sobre de la salut de les persones. El més penós de tot és que a la nostra Arcàdia feliç del procés secessionista a cap cineasta ni se li hagi passat pel cap de fer una pel·lícula com aquesta, la visió de la qual sembla obligada per conèixer, en colpidores imatges, tot allò que pacientment i amb un rigor documental increïble en el periodisme d'avui dia ens ha anat oferint en aquestes pàgines de CRÒNICA GLOBAL, Alfons Quintà, sense que, dissortadament, hagi acabat de fer-ho, perquè la dimensió de l'espoli d'allò que és públic, és a dir, de tots, que està perpetrant el govern de la Particularitat, amb l'ajut inestimable d'Esquerra Republicana de Catalunya, és esfereïdora.

La dimensió de l'espoli d'allò que és públic, és a dir, de tots, que està perpetrant el govern de la Particularitat, amb l'ajut inestimable d'Esquerra Republicana de Catalunya, és esfereïdora

Cinematogràficament és prou aclaridor el començament de la pel·lícula, quan el metge que s'acaba de llicenciar arriba a l'hospital on el seu pare és cap d'un servei, per fer el MIR, i el seguim pels inhòspits soterranis de l'edifici camí d'on li donaran l'armadura, plena de taques "netes"..., amb la qual es revestirà de cavaller defensor de la salut pública que haurà de dur a terme la seva missió confortadora i reparadora als pisos superiors. La pel·lícula no és complaent amb l'estament mèdic, del qual mostra amb feridora claredat els seus trets endogàmics, i menys encara amb els poders públics que desatenen el servei en ares de la "productivitat" i l'eficàcia –ells en diuen "racionalitat" dels serveis, tot i que n'hi hagi poca, de raó, i sí molts interessos crematístics pel mig–. No sobta trobar, a la pel·lícula, un retrat àcid de la institució dels metges interns residents i de com, tot posant-hi l'accent en la seva jovenesa, de vegades ens sembla que som més aviat a la irreverent 'M.A.S.H', d'inoblidable record, que a la suposada seriositat formativa del segle XXI. En qualsevol cas, hi contribueix, aquesta visió d'uns joves que fumen i beuen com cosacs per suportar l'enorme tensió de la professió, a oferir un relat gens heroic d'una professió fonamental en les nostres vides (i sobretot quan ja som a prop de la nostra mort..., aquell moment tens en què xoquen massa sonorament la pietat i la "racionalitat de què hem parlat). La deshumanització sempre hi és, sigui com a recurs defensiu, sigui com a imposició del sistema.

Centrar la trama en la feina i el tarannà de dos interns, un l'endollat, i l'altre un metge madur que necessita convalidar el seu títol per a exercir a França i poder reunificar la seva família, d'origen algerià, que esdevé el boc expiatori d'unes responsabilitats que no són pas les seves, li dona a la pel·lícula un esquelet fort que intensifica el realisme de la trama i no perd mai de vista la complexitat de les relacions humanes davant casos extrems com els que hi apareixen. És ben curiosa, per exemple, i gens anecdòtica, la picada d'ull a l'espectador crític que significa el que els infermers segueixen, embadalits, durant les guàrdies, els capítols de la sèrie televisiva 'House'... En termes generals, la contraposició dels interns protagonistes com a models ètics diferents no es presenta com un maniqueisme a l'estil de les nostres joves esquerres municipals, sinó que es desenvolupa al llarg de la trama com a una mostra de las veritable dimensió humana dels personatges, amb llums i ombres, amb dubtes i certeses, amb heroïcitats discretes i amb lamentables egoismes.

En sortit del cinema, l'espectador probablement no recordarà pas cap enquadrament de la càmera ni aquesta o aquella il·luminació o cap subratllat musical o colpidora escena individual o coral, tot i que la reunió dels interns amb la direcció està filmada amb un nervi i una veritat que gairebé podríem associar la pel·lícula amb el gènere documental; però sortirà amb la satisfacció d'haver vist allò que els naturalistes anomenaven une tranche de vie, un dels molt difícils que ens ha tocat viure en aquesta època de retallades que enfonsen fins a la penúria i la injustícia un sistema, com el sanitari, del qual fins fa ben poc en podíem estar ben orgullosos. Hom coneix els culpables.