Un sector clau de CDC

Mas no pararà la destrucció de la sanitat (2): sanitat, corrupció, pujolisme i velles raons estructurals

La sanitat pública és el principal pressupost de la Generalitat. Per tant, és on hi ha més corrupció, on està més sofisticada i té arrels més antigues. Recordar la veritat del pujolisme, finalment força revelada, però no del tot, ajuda a entendre la enorme dimensió i gravetat del problema. El Parlament no pot creure que l’escàndol està resolt, perquè no ho podrà estar mentre Mas tingui un bri d’alè polític.

14 min
El presidente de la Generalitat, Artur Mas, y el ex presidente de la Generalitat y fundador de CDC y CiU, Jordi Pujol
Alfons Quintà
Miércoles, 17.06.2015 02:01

Està al caure un breu debat en el Parlament sobre sanitat. Hauria de ser important. O, com a mínim, aclarir si continua oberta (o s'obrirà més) alguna de les actuals vies de destrucció de la sanitat. Mas i els interessos sanitaris dins del seu partit mai no pararan de lluitar a favor d'aquella destrucció. Qui somniï en que pot minvar l'actitud del "sector de negocis sanitaris de CDC" i, en conseqüència, la d'Artur Mas, faria bé de despertar-se. Hi ha en joc massa diner, d'ús políticament estratègic. És un element determinant de la supervivència o de la mort del pujolisme. Lluitaran com un gat panxa enlaire i mentre els hi quedi un bri d'alè.

Des de fora de CDC no es pot ser cofoi respecte a una avui inexistent victòria definitiva en la lluita contra la política de destrucció de la sanitat pública. Des de fa decennis -repeteixo, decennis- aquesta política destructiva de la sanitat pública, deguda a interessos crematístics i de control social, és un element clau, imperatiu i immutable de CDC. El poderós sector esmentat de CDC coneix el complex món sanitari català millor que els politics de tots els altres estaments. També tenen més diners que escrúpols. Es miren a Mas i a Boi Ruiz com uns servidors seus. És una situació determinada per factors objectius de finançament polític.

Altrament, ¿com es podria entendre el discurs de Mas a Reus, immediatament abans de les eleccions, tirant pilotes fora respecte a Innova i en relació a l'infamant tema de les pròtesis defectuoses? Feia possible la comparació amb una novel·la soviètica barata, dels anys trenta, descrivint la indecència d'un polític reaccionari defensant als que el tenen al seu servei, en base als diners que li faciliten. Tot plegat em porta a recordar un article que vaig publicar en el llunyà 23 d'abril del 2.012. Me'l va reproduir una junta de personal sanitari posant-hi per títol una llarga frase treta del seu contingut: "No està clar si la sanitat és una part de la política o bé si aquesta és objectivament una part de la sanitat".

El sector de negocis sanitaris de CDC

Diverses vegades he donat noms de persones considerades figures d'aquell sector de CDC. Puc repetir-los: Ramón Bagó, Carles Sumarroca i fills seus, Feliu Sucarrats i Higini Raventós. Segur que són un estament més ampli, però crec que les figures més destacables són les citades. Alguns d'ells, com Bagó i Sumarroca, són amics personals de Pujol, i ja ho foren de Florenci Pujol. Són casos comparables als de fills de Pujol Soley, en el sentit que potser van ser tocats per la vareta màgica de la mateixa fada que, en pocs anys, va convertir a aquells fills de Pujol pare en milionaris.

Avui, i no pas des d'ahir, el millor valedor d'aquell sector de CDC, i ell mateix molt ric, és Jaume Aubia Marimón, cap de fet del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) durant trenta anys i en particular responsable omnímode del seu potent sector financer i inversor. El seu currículum porta a pensar que coneix millor les pedres usades en construcció que les que hi pot haver en el ronyó. En vaig escriure molts articles al diari digital Debat.cat i en aquest en que ara escric. Es poden trobar fàcilment, posant el seu nom, el meu i el del COMB.

Aubia sempre s'ha mogut en l'ombra, malgrat ocupar, amb desig de discreció, tota mena de càrrecs. Entre ells el de director general de Recursos Humans i Serveis Econòmic Pressupostaris del ministeri de Sanitat espanyol, del 1999 al 2003, sota José M. Aznar. És membre des de fa decennis de CDC. En el marc del sector negocis del COMB va incloure una empresa de pistoles de pintura per jugar els adolescents. El seu nom, indicatiu el propietari o copropietari, era o és "Miquel Roca Junyent Family Group". Està prohibit riure o ser malpensat.

No conec a Aubia ni a Josep Prat, però totes les infinites fonts consultades, al llarg d'anys, destaquen que són les dos úniques persones capaces de pilotar un canvi radical de model sanitari i efectuar-ho per la via opaca en que s'ha dut a terme. Fa molt de temps que coincideixo amb aquesta visió, si bé mai no oblido el sinistre i clau paper que, en els orígens del drama, hi va jugar l'ex- alcalde socialista de Reus, Josep Abelló. Potser d'això fa tants anys que la consideració judicial de la seva actuació pot haver prescrit. Ho lamento molt.

Queden dos plens

Ara només queden dos plens del Parlament abans d'unes eleccions de resultat complicat. Per això mateix els liquidadors de la sanitat pública no paren ni pararan un sol instant. La seva via predilecta és la dels fets consumats. Crec que, per desgràcia, volen i poden fer més mal. Un dels mètodes és marginar Parlament. CDC hi ha excel·lit. En els països més democràtics el fet que un tema arribi al Parlament és una garantia, com a mínim, de que s'aclarirà quelcom. Aquí i avui no és així.

La Generalitat s'ha passat pel folre les moderades recomanacions sobre sanitat que aprovà el Parlament fa un any. Quan escric aquest paper, Ruiz encara no ha comunicat al legislatiu un informe sobre l'Hospital Clínic que li va requerir, fa mesos. El primer està fet des de fa més d'un mes. No va agradar massa al conseller que en demanà un altre. Ahir mateix encara hi havia corredisses per veure com es feia o desfeia. Pel menyspreu de CDC per la divisió de poders, si Montesquieu visqués mai no l'hagués votat mai. Però a CDC no li ve d'un vot més o menys. N'ha perdut i en perdrà a cabassos.

La destrucció sanitària és acreditable

Qualsevol notari podria contradir al falsari Ruiz, donant fe de que hi ha hagut una destrucció sanitària que pot ser irreparable. A més, cap notari donaria fe de que la destrucció s'hagi parat. Mas continuarà anul·lant i sobretot marginant el Parlament emparat per ERC, així com obrant per la via de fet, amanida de sàbats de bruixots mediàtics i de corsaris de CDC.

Avui el front més perillós és l'Hospital Clínic de Barcelona. El seu director Josep M. Piqué el domina, com un amo rural controla el seu mas. Em recorda la manera de manar de Jordi Pujol a Banca Catalana i arreu. Se ha deixat a Piqué convertir-se en un amo de fet d'un bé públic per antonomàsia. Què van dir els accionistes de Banca Catalana quan Pujol l'enfonsà?. No gaire res, malgrat que no existia una arma que ara Mas posseeix: TV3. L'ha emprat grollerament contra UDC.

Regalant l'Hospital Clínic

Cedir el Clínic per un preu, és a dir pagant, seria una monstruositat. Ara bé, Piqué ho està aconseguint quelcom de pitjor i insòlit: quedar-se'l sense ni haver de posar un duro damunt de cap taula. Ha pagat i continuarà pagant amb servilisme polític, contribuint així al control social en favor de CDC, cosa que és un dany social afegit. A la vegada, Piqué s'ha servit de la sanitat pública com ho fa un organisme sapròfita, portant a la ben seva privada (BarnaClínic) a pacients que havien acudit al Clínic creient que era públic, és a dir de tots, pagat amb els nostres impostos. Però que hi farem, la pràctica política acredita que Mas pot privilegiar impunement als que l'ajuden a beneficiar-se de la sanitat. Juguen a guanyar-hi tots ells. Però hi perdem la majoria.

Hi ha un magnífic informe de la Sindicatura de Comptes que la Generalitat i Piqué també s'han passat pel folre.

A més del Clínic, Mas ha obert un altre front, el de la utilització descarada del ben seu Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i de totes les florides entitats mèdiques que pugui. Per a Mas, s'hi val tot, inclús que els interessos corporatius passin per sobre dels socials generals. Tot el que és humà és aliè a Mas, mentre que tot el que és destructor del model sanitari públic ho fa seu. La consideració psicològica haurà de ser obligada, algun dia. Hi ha massa plaer destructor i massa Tànatos freudià.

Cremar la Constitució i el Codi Civil

Ja que hi som, després de la monstruositat jurídica que es vol imposar en el Clínic, podríem cremar la Constitució i, per descomptat, el Codi Civil. Si un estudiant de primer de Dret no ho veu, hauria de canviar de carrera. Quant a l'actual rector de la primera Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, el seu insolent silenci acredita les pitjors prevencions. Ja veurem perquè obra com ho fa i perquè ho efectua a quatre dies de que sigui elegit un nou rector, segur que millor que ell.

Respecte a molts polítics contraris a aquella destrucció, tampoc sembla que hagi canviat un seu erroni substrat conceptual. Consisteix en creure que han guanyat la batalla sanitària. Jo no ho crec.

Cap dubte sobre qui revelà el cas Innova

Atès que estem en un moment greu i potser irreversible, no tinc més remei de precisar criteris, alguns del quals són deguts a informacions sabudes fa poc. No contradiuen el que he estat escrivint des del 25 d'octubre del 2011, quan ningú no havia dit res, ni un sol mot, de l'immens muntatge Innova, cent per cent d'origen sanitari i cent per cent revelador. Abans d'aquell dia ningú n'havia escrit res, afirmi el que afirmi, falsificant una veritat acreditada i acreditable de moltes maneres, un publicista que treballa a l'edició de Barcelona d'un diari de Madrid.

Ho reafirmo no pas per defensar un ego que no tinc, sinó per acreditar que probablement sense aquell meu article, la destrucció de la sanitat pública a Catalunya, que durava decennis hagués continuat essent secreta, ignorada per la ciutadania, quan Innova només era una volta més a un cargol interessat que s'estava collant per CDC i d'amagat des de feia anys. La precisió és molt important, com ho va ser l'exposició pública del cas Innova, que vaig efectuar jo, sense cap ajuda de cap partit ni, per descomptat, cap contribució de cap publicista falsari.

El secretisme podia haver continuat

Jo podia no haver publicat aquell article, perquè en la consecució d'aquella informació hi hagué una dosi de sort. Dit en altres mots, podia haver continuat sent secreta una destrucció sanitària que durava decennis. No vull que ningú em feliciti de res. El que cal és criticar que s'oblidi l'absència o la inutilització o inutilitat dels mecanismes de suposat control. Aquests són molts més importats que la meva persona i que l'atzar que m'ajudà.

Reitero que un dels grans errors de polítics honestament contraris a la destrucció sanitària és considerar-la un tema encetat pel govern Mas. Aquest només l'ha potenciat, en un moment en que hi havia una crisi de la construcció que afectava, per les raons diguem-ne econòmicament percentuals, a les finances dels partits.

A més diners, més possible corrupció

Amb aquesta consideració arribo a un punt que considero clau. Consisteix en redir que la sanitat està tan corrompuda per una gran i òbvia raó que he destacat mantes vegades: la de correspondre a la conselleria amb en el pressupost més gran de la Generalitat. Les mosques van on hi ha més mel, com he escrit sovint.

El fet que siguin uns diners que determinen el grau de qualitat de vida i d'esperances de vida de tots, no provoca cap sentiment d'humanitat elemental en els maleïts i identificables responsables. Sembla que els preocupi més augmentar el control social (cosa per a la qual l'assistència en salut és clau) i que les finances del seu partit vagin bé.

Cal afegir-hi que sempre he considerar l'inacabat cas Pujol com una mostra incomplerta d'un funcionament imposat deliberadament al conjunt de la Generalitat. És un estil de govern pujolista, allò que s'expressa amb el neologisme "governança".

El pujolisme com element base

Aquest aspecte del pujolisme pogué haver produït altres contagis, segurament en altres partits i en tota la societat. No és una corrupció basada en el nepotisme, sinó que aquesta, real i extremadament pujolista, és una part d'un sistema corrupte més generalitzat. Un sistema del qual, com he escrit mantes vegades, se'n han donat visions errades i esmorteïdes. Ho reiteraré ara i en altres articles d'aquesta sèrie.

En efecte, quan Maragall va parlar d'un "tres per cent" ho va fer en base a un comentari d'un diari, d'aquell mateix dia, que no és un model de fiabilitat. O potser era una generalització d'algun cas concret. Com ja he escrit, tot seguit vaig anar a veure a un molt important empresari que creia que ho podia patir-ho en poder haver de pagar percentatges a polítics, a causa de la seva feina empresarial.

Res de només un "tres per cent"

Em digué que de "tres per cent" res de res. Afirmà que era entre el sis i set, i de vegades el vuit. Afegí que, quant a concessions administratives, era el vint-i-cinc per cent de la facturació (sic) en els dos o tres primers anys. Això darrer vaig creure que ho havia entès malament. Vaig creure que es referia als beneficis. Em repetí, rient, que no, que era un quart de la facturació. Com que jo no tinc ego periodístic ni de cap mena, diguem que senzillament va de molts diners.

Es del tot il·lògic pensar que havent estat el pujolisme el que s'ha acreditat que era i ben probablement continua sent, totes les pitjors presumpcions són possibles. En el gran paquet econòmic que encarna la sanitat catalana, resultava que les possibilitats de diguem-ne greus anomalies, eren, d'entrada, immenses.

Molts afectats però també beneficiaris

Tot havia de començar des del primer moment possible. S'hauria anat afinant i potenciant amb el temps. La creació del Servei Català de la Salut, el 1990, amb Xavier Trias de conseller va ser un moment francament important. Això no atenua res respecte a la situació actual, ans el contrari.

L'única cosa que ara vull destacar és que els contraris a la destrucció de sanitat pública mai no podem deixar de tenir present que es tracta d'un mal sofisticat i arrelat, amb segurament molts centenars de beneficiaris (i, ai las, centenars de milers de perjudicats). La victòria del Dret, de la humanitat i de l'equitat no s'ha assolit. Però cal assolir-la. Hi pot ajudar, i molt, el Parlament. No s'han de destrossar a gegants, però si a uns grans i consolidats molins, diria el realista Sancho Panza. En això estarem en els altres articles d'aquesta sèrie.