Desarmats davant l'engany?

4 min
Jueves, 13.08.2015 01:11

En una columna publicada a La Vanguardia (06/07/2015), l’escriptor Sergi Pàmies, que es declara no independentista indecís, s’interroga sobre com respondre a la pressió ideològica dels independentistes i considera que atacar Artur Mas no és encertat, perquè acaba beneficiant-lo. (Artur Mas se sent molt còmode en el paper de víctima i de sacrificat per Catalunya).

En un article publicat a El País (02/08/2015), el catedràtic emèrit Santiago Petschen es manifesta escèptic pel que fa als intents de resposta a l’ independentisme sorgits fins ara, i, a tall de mostra, n’esmenta dos: un més aviat intel·lectual, molt complet i elaborat per sis prestigiosos acadèmics, el compendi del qual ha aparegut editat per la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas (“La cuestión catalana”); i l’altre polític, ideat per Pedro Sanchez que ha convocat un “grup de savis” per estudiar –i ser impulsada després políticament- una reforma de la Constitució de 1978. Santiago Petschen arriba a afirmar que no serveix de res denunciar des de l’ètica la malvolença de l’ocultació (de la realitat) i de la deslleialtat dels independentistes. No són aquests els únics parers dubitatius sobre quina hauria de ser la resposta adequada al relat fantasiós (i mentider) dels independentistes.

Tota fal·làcia que se’ls deixi passar als independentistes acabarà convertint-se en una creença, en llenya per al foc de la “il·lusió”

Què fer, doncs? És que no podem cridar que Artur Mas està sent un desastre total que expandeix retrocés social, fractura de la convivència, inestabilitat política, incertesa econòmica..., per “no molestar-lo”, no fos cosa que se sentís atacat i en tragués profit? Com combatre tanta mentida i manipulació, a sobre pagades amb diner públic? Com superar la credulitat de tanta gent que els segueix sense qüestionar el relat de la “il·lusió”, que han sabut construir sobre fonaments tan incerts i volubles com les emocions? Si no hi hagués resposta, ja haurien guanyat.

Pot oposar-se’ls una altra emoció que contraresti la seva? No és impossible, però és difícil. El gran relat sobre Espanya, llastat per segles d’ unilateralisme centralista i tant a prop pel franquisme, s’ha de reconstruir per donar-hi cabuda a la participació de Catalunya i de tot Espanya. I això requereix temps i generositat per part de tots els components d’aquella.

A parer meu, no queda altre camí que oposar idees a ideologia, arguments a emocions. Apel·lar a l’ètica contra l’engany; invocar la lleialtat constitucional, a una Constitució reformada, enfront de la pseudodemocràcia del populisme nacionalista; recuperar la catalanitat que ells han segrestat i convertit en sectària (la pluriidentitat pròpia de la nostra condició i temps exclou “la síndrome d’Estocolm”, amic Francesc Carreras).

Hem de saber aprofitar la seva renúncia a l’ètica, a la racionalitat, al valor dels valors, com l’honestedat intel·lectual. Quan diuen, per exemple, que en la Catalunya independent “les pensions estaran assegurades, tant les actuals com les futures, i, fins i tot, podran ser millors”, o que “no hi ha ninguna raó objectiva, ni jurídica, ni política que porti a pensar que Catalunya es quedarà fora de l’euro”, se’ls ha de replicar que actuen com uns bergants, que menteixen descaradament, malèvolament, i sinó que expliquin de manera pública i contrastable, amb arguments sòlids, sense fantasiosos castells de sorra, quins són els mitjans i les raons amb què sustenten tals afirmacions, i així successivament.

Tota fal·làcia que se’ls deixi passar, acabarà convertint-se en una creença, en llenya per al foc de la “il·lusió”. Sense caure en el frontisme, els no independentistes honestos podrien compartir un cos central d’arguments, l’objectivitat i contundència dels quals hauria d’evitar les habituals desqualificacions i fugida d’estudi: “l’argument de la por”, “conte de fades”, “ho hem provat tot”, “ja no hi ha res a negociar”... El 27-S és a tocar i ells porten mesos d’intensíssima campanya. Els no independentistes hem d’assumir la nostra responsabilitat individual i col·lectivament, sense perdre ni un dia més.

Artículos anteriores
¿Quién es... Jordi Garcia-Petit?
Jordi García-Petit
Doctor en derecho.
Comentar