No són amenaces

3 min
Domingo, 2.08.2015 16:08

Ells -els ideòlegs, polítics i activistes de l’independentisme- es permeten dir no importa què, per gruixut que sigui (“Espanya ens roba”, “enganyarem l’Estat”, “això no ho para ni Déu”...), i converteixen les declaracions i les crítiques contràries a la seva actitud en una suposada manca de respecte a la democràcia (a la seva interpretació de la democràcia) o les titllen d’amenaça.

Consideren normal tot el que ells pretenguin: celebrar una paròdia de referèndum el 9-N, planificar i posar data a una secessió, muntar imitacions d’estructures d’Estat, declarar plebiscitàries unes eleccions autonòmiques..., i anormal que se’ls recordi l’obligació del compliment de les lleis en democràcia. Artur Mas, instal·lat definitivament en el cim de l’alienació política, vanant-se d’una pregonada “astúcia” i amb aquell petit somriure esbossat a les comissures dels llavis, diu que no incompleix la llei i que no se sent al·ludit per les advertències d’incompliment.

Però, què s’havien cregut? Que de festa en festa, d’astúcia en astúcia, d’engany en engany obtindrien la independència de Catalunya? Que l’Estat permetria la secessió de Catalunya sense fer res?

Fan com si Catalunya estigués oprimida, vexada, sagnada, sotmesa a una dictadura insuportable que justificaria la desobediència, la revolta, la sedició i la secessió. Quina desmemoria envers la dictadura real de 40 anys encara tan propera! Quina deslleialtat envers la democràcia, la Constitució i l’Estatut que els han permès fins ara dir el que diuen i fer el que fan, amb una tolerància i llibertat tan generoses que no les trobareu fàcilment als Estats del nostre entorn, ni en els més avançats!

Ara, quan el sac de la paciència de les institucions de l’Estat és a punt de rebentar i s’ha apuntat “per memoriam” l’existència de l’article 155 de la Constitució (desacatament de la Comunitat Autònoma i intervenció del Govern de l’Estat per reconduir la situació a la legalitat constitucional) es fan els ofesos, ho tenen per una amenaça i, a sobre, gallegen: “no ens fan por”, “hi hauria una resposta adequada”. Inconscients?, a hores d’ara poc probable. Irresponsables?, segur. Catalunya no són només ells i els seus seguidors. Les conseqüències de l’aplicació de l’article 155 del signe i de l’abast que fossin recaurien damunt de tots els catalans.

Però, què s’havien cregut? Que de festa en festa, d’astúcia en astúcia, d’engany en engany obtindrien la independència de Catalunya? Que l’Estat permetria la secessió de Catalunya sense fer res? Que la Unió Europea la beneiria i acolliria Catalunya com un “nou Estat d’Europa”? Que la comunitat internacional aplaudiria la desintegració de l’Estat espanyol? Que els mercats i les institucions financeres internacionals sostindrien una Catalunya independent aportant-li els recursos necessaris?

Es pot ser il·lús un temps i fins a un cert punt. Passats aquests límits es deixa de ser il·lús per esdevenir un gran i maligne irresponsable, que pel bé de tots, dels independentistes de sentiment inclosos, cal bandejar de les institucions. El 27-S, “la seva oportunitat”, ha de ser la nostra, la de tots per recuperar la normalitat i el bon govern.

Artículos anteriores
¿Quién es... Jordi Garcia-Petit?
Jordi García-Petit
Doctor en derecho.
Comentar