Canya a Serrat, canya al dissident

5 min
Miércoles, 21.10.2015 00:00

Els atacs desfermats en les xarxes socials contra Joan Manuel Serrat pel seu posicionament contrari a la independència de Catalunya il.lustren amb claredat sobre el caràcter intolerant i no democràtic d’una part significativa de l’activisme sobiranista.

L’ofensiva contra Serrat no és una anècdota aïllada. És una manifestació més d’una actitud que és sistemàtica i consistent

L’ofensiva contra Serrat no és una anècdota aïllada. És una manifestació més d’una actitud que és sistemàtica i consistent. Qualsevol persona que a Catalunya s’atreveixi a fer una manifestació oposada al cànon del pensament únic nacionalista ha de saber que en cosa d’hores serà identificada, posada als peus de les feres i insultada i escarnida des de tots els angles de les xarxes socials.

Un aspecte molt central d’aquesta situació és que els sobiranistes creients de diguem-ne bona fe no tenen cap risc de sentir-se incòmodes com a testimonis d’uns atacs tan impresentables. No en sabran res. Els mitjans de confiança del règim --no ens poséssim nerviosos, règim en el sentit que li donava Jiménez de Parga-- garanteixen el silenci sobre aquestes exhibicions de sectarisme, eviten que els fidels vegin alterada la seva tranquil.litat i puguin mantenir el convenciment --la fe-- que el procés és exquisidament democràtic, pacífic i ben educat. De les expressions de violència verbal, de matonisme i de mala educació no se’n parla a la Catalunya nacional.

La llista dels afectats per la pressió social dels activistes és tan llarga que desdibuixar aquestes manifestacions recurrents d’intolerància com a episodis anecdòtics desafia el sentit comú.

De les expressions de violència verbal, de matonisme i de mala educació no se’n parla a la Catalunya nacional

Ara ha estat Serrat però abans va ser Raimon. Recentment, el director d’El Periódico, Enric Hernàndez, o el d’El País a Catalunya, Lluís Bassets, Marina Pibernat --ara hi està tornant el gran actor Toni Albà--, Gabriel Colomé, Ferran Toutain, Àngel Ros, Manuel Cruz, Roger Molinas (l’arqueòleg glamurós)... per citar només uns quants casos. I sobre la vocació d’assenyalar, tan pròpia d’aquelles situacions històriques que en aquest país és de mala educació evocar podríem referir-nos a la més recent: la difusió d’una fotografia --feta des de darrera-- de dos periodistes d’una reconeguda trajectòria professional acompanyada de la seva adreça de twitter i el comentari mobilitzador de rigor.

És important apuntar aquí un detall sobre la protecció oficial d’aquestes conductes. Vist els risc excessiu que suposava l’allargament de l’ofensiva sobre un personatge tan conegut internacionalment com Serrat es va produir la intervenció dràstica que eliminava la notícia de les declaracions dels diaris electrònics nacionalistes, tots subvencionats clar.

A part d’aquestes batalles contra els enemics identificats, les intervencions dels radicals en els fòrums de la blogosfera nacionalista fan caure la cara de vergonya pel seu fanatisme i mesquinesa intel.lectual. Són una manifestació perfecta de la banalitat del fanatisme només comparable a l’estupidesa irresponsable dels activistes espanyolistes d’extrema dreta que aquests dies s’han pogut posar les botes a compte del 12 d’octubre.

Les intervencions dels radicals en els fòrums de la blogosfera nacionalista fan caure la cara de vergonya pel seu fanatisme i mesquinesa intel.lectual

Si els activistes independentistes dediquessin una petita part del seu temps a llegir i documentar-se sobre la història del seu país en comptes d’alimentar-se exclusivament de la Factoria Born 1714, s’estalviarien fer el ridícul amb tanta insistència. Podrien comprovar, potser esgarrifats, com el seu atac els situa en la mateixa posició dels que van impedir a Serrat cantar en català al Festival de l’Eurovisió de 1968 i que, més tard, van provocar el seu exili a Mèxic l’any 1975 després d’haver-se significat en la protesta contra els darrers cinc afusellaments del règim dels que ara es compleixen quaranta anys. És clar, però, que a la Catalunya entotsolada del dit procés d’aquestes referències ni se’n parla. El país està massa ocupat com per recordar els últims afusellats tot i que una de les execucions, la de Paredes Manot, el Txiqui, es va complir a Cerdanyola.

Es tracta per sobre de tot d’assegurar que segueixin manant els de sempre i, en unes circumstàncies tan crítiques per a la pàtria, no és bo que es distregui l’atenció del fidels amb referències a la corrupció, a la persistent absència de govern o simplement al que està passant al món.

Artículos anteriores
¿Quién es... Xavier Roig?
Xavier Roig

Periodista y abogado. Es consultor estratégico y de relaciones institucionales de empresas privadas e instituciones. Fue jefe de Gabinete del alcalde Pasqual Maragall (1983-1996) y ha trabajado, entre otros, para las Naciones Unidas y para diversas universidades españolas y extranjeras. Formó parte del equipo de Joaquín Almunia en las elecciones generales de 2000 y del equipo de Miquel Valls en las elecciones a la presidencia de la Cámara de Comercio de Barcelona en 2002 y 2006, y asesoró al Comando Electoral Territorial de la Campaña de Michelle Bachelet (2005). Dirigió la campaña de Maragall en las autonómicas de 1999; la de Joan Laporta a la presidencia del F.C. Barcelona (2003), y la de Albert Pintat como candidato a Jefe de Gobierno de Andorra (2005).

Comentar